Les Flors del Mal LXXV

SPLEEN
Pluviós, irat amb la ciutat sencera,
de l'urna vessa a dolls un fred molt tenebrós
als pàl·lids habitants de les tombes veïnes
i va sembrant la mort en tot raval ombrós.

El gat que tinc a casa, buscant un jaç per terra
agita sense treva el cos magre i ronyós;
el cor d'un vell poeta per canonades erra
amb la cansada veu d'un geni fredorós.

Rondina ja el bordó, i el tió que fumeja
acompanya amb falset el pèndol refredat,
mentre en un joc igual com flaires putrefactes,

llegat antic, fatal, de vella hidròpica,
la sota de cors, bella, i la reina de piques,
xerren sinistrament dels seus amors difunts.


COMENTARI
A la segona estrofa, Baudelaire estableix una metàfora entre ell i el gat i expressa la seua malaltia.

Les Flors del Mal XXXIV

EL GAT
Vine, gatet, al meu pit amorós 
         —les urpes, a l'amagatall— 
i deixa'm submergir-me en els teus ulls, 
         barreja d'àgata i metall. 

Quan amb els dits t'acaricio ben a pler 
         el cap i el llom flexible, 
i quan la mà va i s'embriaga de plaer 
         palpant-te el cos elèctric, 

veig la figura de l'esposa. El seu esguard, 
         com ho és el teu, amable bèstia, 
profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.

         I, des dels peus fins a la testa, 
neda un airet subtil i un perillós perfum 
         tot al voltant del seu cos bru.


COMENTARI

• Identifiqueu dos versos que facen referència a Jeanne Duval. Baudelaire va anomenar ma femme la mulata Jeanne Duval des de 1850, encara que no s'hi va arribar a casar mai.

En l'última estrofa, Baudelaire parla de una dona de cos bru, és a dir, parla de Jeanne Duval.

• Es tracta d'un sonet on alternen decasíl·labs i octosíl·labs. També s'hi contraposen elements positius i negatius que suggereixen la comparació entre el gat i la dona. Sabríeu trobar-los?

En la primera estrofa, Baudelaire substitueix la figura de la dona per la del gat i mescla elements positius i negatius. En la segona estrofa, la pell suau de la dona li recorda a la suavetat del pèl del gat. I en la tercera estrofa, l'autor s'imagina a Jeanne Duval quan veu el gat. 

Les Flors del Mal XXXI

EL VAMPIR
Tu, que has entrat com una daga
dins el meu cor queixós;
tu, forta com una armada de dimonis
vas venir, boja, engalanada,

a convertir en jaç i domini 
el meu esperit humiliat; 
—infame ser que em té lligat 
com el forçat a la cadena, 

i al joc el jugador obstinat, 
a la botella l'embriac, 
i a la carronya la vermina, 
—sigues per sempre maleïda!

Al ràpid glavi li he pregat
de conquerir la llibertat,
i he dit al perfidiós verí:
salva'm de la roïndat.

Ai las! Verí i espasa
m'han menyspreat i han dit:
«No escau que siguis redimit
del pèrfid esclavatge,

ruc! —Si el nostre esforç 
t'alliberés d'aquest poder,
el teus petons darien vida,
altra vegada, al teu vampir!».


COMENTARI
En la primera estrofa, Baudelaire parla de Jeanne Duval, la dona amb caràcter de qui va enamorar-se en el seu moment de tristor. En la segona estrofa, el autor està dominat per ella i el seu amor és com una possessió dolenta. En la tercera estrofa, es conta que la dona està maleïda i el nostre autor vol fugir d'eixa . En la quarta estrofa,  

Les Flors del Mal XXII

PERFUM EXÒTIC 

Si ensumo la fragància d'aquest teu pit que crema, 

els ulls tancats, un vespre càlid de tardor, 

veig desfilar davant de mi ribes felices, 

fulgents pels raigs d'un sol invariable; 

una illa peresosa on la natura dóna 

arbres mai vistos i saborosos fruits; 

homes de cossos prims, però vigorosos, 

i dones que sorprenen pel seu esguard sincer. 

Guiat per l'olor teva a climes agradables, 

veig un port carregat de veles i de pals 

encara fatigats per l'onada marina, 

mentre el perfum dels tamarindes verds, 

que circula per l'aire eixamplant-me els narius, 

se'm confon dins el cor amb cants de mariners.

COMENTARI

Baudelaire dedica aquest poema a la seua amant mulata, Jeanne Duval. El nostre autor vol expressar el seu amor físic per aquesta dona, qui el transporta als llocs exòtics d'on ella mateixa procedeix.

En la segona estrofa Baudelaire descriu el paisatge de l'illa natal de la dona. A més a més, el poeta conta com és la gent que viu al lloc.

Les flors del mal XXI

HIMNE A LA BELLESA

¿Véns de l'abisme o d'un cel insondable, 

Bellesa? El teu esguard, que és demoníac i diví,

vessa confusament el crim i el benefici,

i és per això que se t'assembla el vi.

Portes en la mirada l'aurora i el crepuscle; 

escampes perfums com la tempesta al vespre;

són filtre els teus petons i una àmfora la boca,

que fan covard l'heroi i coratjós el nen.

¿Surts de l'abisme negre o véns dels astres? 

El Destí, captivat, com un gos t'estalona;

sembres a l'atzar la joia i els desastres,

i ho senyoreges tot i no respons de res.

Camines sobre els morts, Bellesa, fent-ne mofa; 

l'Horror no t'és la menys preuada de les joies,

i el Crim, com el penjoll que més t'estimes,

dansa amorosament sobre el teu ventre altiu.

L'insecte enlluernat vola vers tu, candela;

crepita, crema i diu: «Oh flama beneïda!».

Inclinat en l'amada, l'enamorat panteixa

igual que un moribund acariciant la tomba.

¿Què hi fa, si véns del cel o de l'infern, Bellesa, 

monstre terrible, ingenu i espantós,

si els ulls que tens, els peus i el teu somriure m'obren

la porta d'un Infinit que estimo i mai no he conegut?

De Satanàs, de Déu, ¿què importa? Àngel, Sirena: 

¿què hi fa, si converteixes —fada amb mirada de vellut,

ritme, perfum, lluor, tu, única reina!—

el món en menys horror i menys feixuc l'instant?

COMENTARI

El nostre autor no sap on trobar l'ideal de Bellesa, però si que dona a conèixer un pensament que explica que la Bellesa és un ideal que està davant d'allò diví i allò demoníac. 

Les flors del mal XVIII

L'IDEAL

No seran mai, aquestes noies de vinyeta, 

productes espatllats d'un segle decadent, 

els peus amb borseguins, els dits amb castanyetes, 

les que satisfaran un cor com el que tinc. 

Deixo per a Gavarni, poeta de clorosis, 

l'estol xiuxiuejant de nenes de l'hospici, 

perquè no sé trobar, entre les flors marcides, 

cap rosa que s'assembli al meu roig ideal. 

El que busca aquest cor, profund com un abisme, 

sou vós, Lady Macbeth, amb la tirada al crim, 

un somni d'Èsquil nascut en la tempesta; 

o a tu, immensa Nit, filla de Miquel Àngel, 

que regires, tranquil·la, en positura estranya, 

els teus encants forjats en boca de Titans!

COMENTARI

Baudelaire parla dels seus gusts estètics en les dones. En la segona estrofa parla positivament de les dones blanques de pell. Per tant, el títol L'ideal correspon al seu amor ideal, a eixa dona perfecta que mai ha trobat.

Les flors del mal X

L'ENEMIC
La meva joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;
la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats.

Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per esplanar de nou les terres inundades
on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.

Qui sap si les flors noves que somnio
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donarà puixança.

—Dolor, dolor! Devora el Temps la vida
i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor

creix i es fa fort amb la sang que s'hi escapa.


COMENTARI
Baudelaire reflexiona en aquest poema sobre el pas inexorable del temps. El poeta tracta d'entrar en una nova fase de la seua vida, perquè ja han passat les “tempestes” i vol esforçar-se per reparar les seues ruïnes. Aquestos versos expressen que el temps és un amic invisible que ens destrueix i que ens anuncia un final angoixós (es fa fort amb la sang que s'hi escapa).

El temps es pot veure des de dos perspectives ben diferenciades. Podem veure'l com un enemic i pensar que algun dia s'esgotarà i viure amb eixa angoixa sempre a la ment. O bé podem veure'l com un regal únic que s'ha d'aprofitar fins el dia que arrive la nostra hora.

Les flors del mal IV

CORRESPONDÈNCIES
La Natura és un temple de columnes vivents 
que deixen anar, de vegades, paraules confuses; 
l’home hi camina com per un bosc de símbols 
que l’observen amb una mirada familiar. 

Com llargs ressons que de lluny es confonen 
en una tenebrosa i profunda unitat, 
tan vasta com la nit i com la claredat, 
els sons, els perfums i els colors es responen. 

Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants, 
dolços com l’oboè, verds com les prades 
—i n’hi ha de corromputs, pletòrics, triomfals, 

que s’escampen igual que coses infinites, 
com l’ambre, com l’almesc, l’encens i el benjuí, 
que canten els transports del cor i dels sentits. 


COMENTARI
Baudelaire mostra els principis fonamentals del simbolisme. Per això, aquest sonet és una obra clau de la poesia. El poema planteja el següents punts:

• La natura és una correspondència del cel, és a dir, el món de les idees i les veritats eternes.
• Els sentits es corresponen entre ells.
• El món sensible i el món de les idees es corresponen.
• El món de les correspondències és sobrenatural, per això, la seua trobada és un retrobada amb el món primitiu. Coneixer-lo és recordar i la missió fonamental de la poesia es desxifrar.

L'ALBATROS

·II·

Sovint, per divertir-se, les tripulacions 
capturen els albatros, ocells grans de l'oceà, 
que, companys indolents, segueixen el viatge 
del vaixell que s'esmuny sobre severs abismes. 

Un cop els han deixat jaient damunt la fusta, 
els prínceps de l'atzur, maldestres i porucs, 
arrosseguen feixucs les seves ales blanques 
per sobre la coberta, com si es tractés de rems. 

Viatger que volava... ara maldestre i indolent! 
Tan bell fa poc... ara ridícul, repugnant! 
Un li remena el bec amb una pipa curta, 
l'altre es fa el coix i imita l'esguerrat! 

El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols 
que coneix la tempesta i es mofa de l'arquer; 
exiliat per terra, enmig de les xiulades, 
les ales de gegant no el deixen caminar.

COMENTARI

Els albatros eren ocells grans que habitaven per l'oceà, i les tripulacions per a divertir-se els caçaven amb les xarxes del peixos. Una estona estaven a les xarxes, tenien les ales tan grans que s'enganxaven amb les potes, i després els soltaven pa que caminaren per la fusta del vaixell, i ho feien de tal manera que se'nreien d'ells.

A UNA DONA QUE PASSA

·XCIII·

• Mesureu-ne les síl·labes. De quin tipus de vers es tracta? Una pista: hi ha hemistiquis.

Aquest poema és un sonet. Els seus versos són alexandrins. Una cesura separa les dotze síl·labes en dos hemistiquis, cadascú format per sis síl·labes.

• Tema.

L'enamorament fugaç de l'autor al veure una jove que passa pel carrer i sap que mai més la veurà.

• Quines imatges poètiques hi destacaríeu?

1. Descripció detallada de la dona que passa, qui atrau la mirada de Baudelaire, el nostre autor: Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:/prima, alta, de dol, dolor majestuosa,/una dona passà, amb la mà fastuosa/gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,/àgil i noble, amb actitud d'estàtua.
2. Antítesi: àgil i noble, amb actitud d'estàtua.
3. Interrogació retòrica: ¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?
4. Al·literació: En altre lloc, molt lluny d'aquí,
5. Paral·lelisme: Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,
6. Exclamació retòrica: O potser mai!/Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,/tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!

• Comenteu alguns trets de la poesia baudelaireana presents en aquest poema.

Figures retòriques i descripcions detallades que fan referència a olors, llocs, etc.