literatura universal: de novembre 2017

CANT I

A l'entrada del cercle quart, un altre déu de la mitologia clàssica, convertit ací en dimoni, pretén barrar el pas als viatgers. Virgili, una altra vegada, recorda els designis superiors que autoritzen el viatge, i passen endavant. El nou cercle, curiosament, és compartit pels avars i pels pròdigs, és a dir pels qui gastaven massa poc i els qui gastaven massa: dos bàndols igualment menyspreables, un dels quals s'alçarà de la sepultura amb el puny tancat, i l'altre completament pelat, com a signes del seu vici. Tal com apareix ací, és un simple pecat d'excés (excés de gasiveria o de prodigalitat) o d'insatisfacció i falta de conformitat amb la pròpia condició, i la condemna resulta una mica extremada. Per a Dante, d'altra banda, es tracta d'excessos que deformen tant la persona, que en aquesta roda no podrà reconèixer ningú. El que fa és aprofitar el tema per a fer, en boca de Virgili, un discurs entre pagà i cristià sobre la Fortuna (intel·ligència celestial o deessa) que governa els béns efímers d'aquest món. Però el temps corre de pressa, i Virgili accelera el viatge cap al cercle següent. El camí de descens és una mica particular: hi ha una font que bull i vessa, i un riu d'aigua tenebrosa que baixa pel coster. En arribar a baix, trobaran la gran marjal o estany on apareixen de sobte els iracunds en una horrible baralla perpètua dins del fang: un bellíssim paisatge infernal, si és permesa aquesta expressió, inclòs el bombolleig de l'aigua a causa dels sospirs dels condemnats submergits.
Tercets encadenats: ABA, BCB, CDC... Versos hendecasíl·labs en italià (i en castellà); però decasíl·labs en la versió catalana (i en la versió francesa), ja que nosaltres comptem només fins a l'última síl·laba tònica.

A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vaig veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera.
S’aquietà un poc, llavors, aquell espant
que dins l’estany del cor m’havia durat
tota la nit passada amb tanta pena.
I com aquell que, quasi sense alè,
eixint de l’ampla mar a la ribera
es gira a l’aigua perillosa i mira,
així el meu esperit, fugint encara,CANT I
es girava i tornà a mirar el pas
que mai deixà escapar persona viva.
Després de reposar el cos cansat
vaig reprendre el camí pel rost desert
el peu més baix sempre més ferm que l’altre.
De sobte, allà on comença la pujada,
hi ha una pantera, àgil i molt veloç,
coberta d’una pell tota clapada;
la trobava davant allà on mirava,
i m’impedia tant continuar
que em vaig girar més d’un colp per tornar-me’n.
Era l’hora, al principi del matí,
que el sol pujava amunt amb les estrelles
que eren amb ell ja quan l’amor diví
començà a moure aquelles coses belles;
així, els motius per no esperar cap mal
d’aquella fera de pelatge alegre,
eren l’hora i la dolça estació;
però no eren prou per no tenir
por d’un lleó que aparegué davant.
Semblava que venia contra mi,
amb el cap alt i amb fam tan rabiosa
que semblava que l’aire en tremolava.
I una lloba tan magra que era com
si carregara totes les enveges,
i que ha fet viure trista molta gent,
em posà al cor un pes tan gran d’angoixa
per la por que feia la seua vista,
que no esperava pujar ja més alt.
Com aquell que amb passió acumula guanys,
però ve un temps que li ho fa perdre tot
i només pensa en llàgrimes i planys,
tal em va fer la bèstia sense pau
que, venint-me de cara, a poc a poc
m’empenyia cap allà on calla el sol.
Mentre anava rodolant cap avall
se’m va oferir davant dels ulls algú
com afeblit per silencis molt llargs.
Quan el vaig veure en aquell gran desert,
«Miserere de mi», li vaig cridar,
«sigues qui sigues, ombra o home cert.»
Respongué: «No sóc home, home vaig ser,
i mon pare i ma mare eren llombards,
i tots dos mantuans de naixement.
Vaig nàixer sub Julio, encara que tard,
vaig viure a Roma sota el bon August,
en temps dels déus falsos i mentiders.
Vaig ser poeta, i vaig cantar el just
fill d’Anquises, el que vingué de Troia
quan la superba Ílion fou cremada.
I tu, per què tornes a aquesta angoixa?,
per què no puges la dolça muntanya,
causa i principi de tota alegria?»
«Ets tu, potser, Virgili, aquella font
des d’on s’estén l’ample riu de la llengua?»,
li vaig respondre amb el front vergonyós.
«Llum i honor de tots els altres poetes,
valga’m el llarg estudi, el gran amor
que em feia aprofundir en els teus llibres.
Tu ets el meu mestre i ets el meu autor,
només de tu és de qui jo vaig traure
el bell estil que em dóna tant d’honor.
Mira la bèstia que em fa recular:
savi famós, ajuda’m contra ella,
que em tremolen les venes i la sang.»
«Hauries de seguir una altra ruta»,
respongué quan em va veure plorar,
«si vols eixir d’aquest lloc tan salvatge;
que aquesta bèstia, per la qual tu crides,
no deixa pas a ningú pel camí,
i s’hi enfronta tan durament que el mata;
té una natura malvada i roïna
que mai no satisfà l’ànsia i la fam,
i havent menjat té més gana que abans.
Són molts els animals amb què s’acobla,
i encara en seran més, fins que el llebrer
vindrà per fer-la morir amb dolor.
Aquest no menjarà metall ni terra,
sinó saviesa, i amor i virtut,
i el seu país serà entre feltre i feltre.
Ell salvarà aquesta Itàlia humil,
per qui moriren la verge Camil·la,
Euríal, Turn i Nisus, de ferides.
Perseguirà pertot arreu la bèstia
fins que la torne a tancar a l’infern,
d’on al principi la tragué l’enveja.
Així, pense i veig clar que, pel teu bé,
m’has de seguir, i jo seré el teu guia,
i et faré eixir d’ací per llocs eterns
on sentiràs udols desesperats,
veuràs antics esperits en turment
que criden tots per la segona mort;
en veuràs d’altres que estan ben contents
en el foc, perquè esperen afegir-se
algun dia als habitants del cel.
Per arribar-hi, si és que hi vols pujar,
hi ha una ànima que és més digna que jo:
amb ella et deixaré quan m’acomiade;
que aquell emperador que allà dalt regna,
com que no vaig seguir la seua llei,
no vol que et guie a la seua ciutat.
En tots els llocs impera, allí governa;
és la seua ciutat, i l’alta seu,
feliç aquell que hi va com elegit!»
Jo li vaig dir: «Poeta, jo et demane,
per aquell Déu que tu no vas conèixer,
si he d’escapar d’aquest mal o pitjor,
que em portes en aquell lloc que m’has dit,
que jo veja la porta de sant Pere
i aquells que expliques que viuen tan trists.»
Començà a caminar, i jo darrere.

...................................................................................................................................................................

CANT II

El cant segon és, en realitat, la segona part del pròleg o exordi de l'obra. Abans de començar el seu propi viatge, Dante fa referència a dos il·lustres precedents –dos “exemples” justificatius– de visites a l'ultratomba: el d'Eneas, entre els herois pagans, i el de sant Pau, entre els cristians. El primer representa el fonament de la futura grandesa de Roma, que serà també la seu del poder papal. El segon reforça els fonaments de la fe cristiana, en la figura d'un dels seus més alts mestres i fundadors. Dante afirma no ser digne de seguir exemples tan alts, però a continuació justifica, amb les paraules de Virgili, la seua pròpia elecció. És Beatriu, en efecte, qui ha acudit als llimbs a demanar-li al mestre que vinga en auxili de Dante i el guie. I ho ha fet per iniciativa de la mateixa Mare de Déu. El poeta, doncs, es decidirà a fer un viatge que gaudeix de la més alta protecció i que és un privilegi extraordinari. Hom ha parlat, ací, de la supèrbia o “titanisme” de Dante, que es considera escollit per fer allò que només Eneas i Pau han pogut narrar. Però, què seria Dante sense Beatriu?: un més del “rengle vulgar” (v.105), covard, incapaç de superar els perills del camí. Una altra qüestió és si Beatriu, que apareix ací amb tanta vivesa, és només la dona real que tant va estimar el poeta, o és també el símbol de la teologia i de la il·luminació per la fe. En tot cas, actua moguda per l'amor: o per l'Amor, amb majúscula, el que mou el cel i les estrelles.

Ja se n'anava el dia, i l'aire fosc
descarregava els vivents, en la terra,
de les seues fatigues; i jo, sol,
em disposava a sostenir la guerra
―d'aquest camí, i també de la pietat―
que exposaré amb memòria sense error.
Muses i geni, ajudeu-me ara;
memòria, que has escrit el que jo veia,
ací es veurà bé la teua noblesa.
Vaig començar: "Poeta, tu que em guies,
mira si la virtut meua és prou forta
abans que em portes a tan dur viatge,
Tu vas escriure que el pare de Silvi,
en carn mortal encara, visità
el món etern, amb els sentits desperts.
Així, que l'adversari de tot mal
fóra cortès amb ell, mirant l'efecte
que n'eixirà i quin era el seu mèrit,
no li semblà indigne a qui té seny;
perquè fou elegit, al cel empiri,
pare de Roma santa i de l'imperi:
la qual, i el qual, si hem de dir veritat
fou escollida com a lloc sagrat
on seu successor del primer Pere.
I, per aquest viatge en què tu el cantes,
va entendre coses que van ser la causa
del seu triomf i del mantell papal.
Hi anà després el Vas d'elecció El "Vas d'elecció" és Sant Pau, que viatjà al cel.
per augmentar el vigor de la fe,
on comença el camí de salvació.
I jo, per què he d'anar-hi?, qui ho permet?
Si jo no sóc Eneas, ni sóc Pau;
ni jo mateix, ni ningú, me'n creu digne.
Per això, si et faig cas i vinc amb tu,
tinc por que aquest siga el viatge d'un boig.
Tu ets savi: entens millor que jo el que dic."
I com qui ja no vol el que volia,
i muda tant d'idea i pensament
que deixa allò que havia començat,
així em vaig fer jo en aquell coster fosc,
perquè, pensant, vaig posar fi a l'empresa
que, en començar, semblava tan planera.
"Si jo he comprés bé les teues paraules",
va contestar l'ombra d'aquell magnànim,
"l'esperit teu pateix de covardia,
que molt sovint és un fre per als homes
i els desvia d'empreses honorables,
com visió falsa que espanta una bèstia.
A fi que t'alliberes del temor,
diré per què vinc i el que vaig sentir
a penes comencí a patir per tu.
Jo era un d'aquells que han quedat en suspens,
i em va cridar una dama tan bella
i santa, que li demaní: maneu-me.
Li brillaven els ulls més que una estrella,
i em començà a parlar, suau i amable,
amb la veu d'àngel, en la seua llengua:
"Oh ànima cortesa, mantuana,
la fama de la qual al món perdura
i durarà tant de temps com el món,
un amic meu, i no de la ventura,
en el coster desert troba el camí
seu tan barrat, que de por ja se'n torna;
i tem que no estiga ja tan perdut
que el meu socors li arribe massa tard,
pel que he sentit que diuen d'ell al cel.
Vés amb ell, doncs, amb l'art de la paraula
i amb tot allò que li cal per salvar-se,
i ajuda'l, que em serà de gran consol.
Jo sóc Beatriu, que et demane d'anar,
ja desitge tornar al lloc d'on vinc,
i és amor qui em mogué i em fa parlar.
Quan seré allà, davant del meu senyor,
sovint li parlaré molt bé de tu."
Llavors callà, i vaig començar jo:
"Oh dama plena de virtut, per qui
l'espècie humana és més que el contingut
del cel que té un cercle més petit
les teues ordres em complauen tant
que obeir-les tot d'una em sembla tard;
només et cal mostrar-me el teu desig.
Però digues per quin motiu no tems
descendir fins ací, fins aquest centre
de l'ample espai on cremes per tornar"
"Ja que vols penetrar en la raó",
em va respondre, "jo et diré breument
per què no tinc por de venir ací.
Hem de témer només aquelles coses
que podrien fer algun mal als altres;
de la resta, no n'hem de tenir por.
Déu i la seua gràcia m'han fet tal,
que la vostra misèria ja no em toca
ni m'arriba la flama d'aquest foc.
Una dama noble hi ha al cel, que es dol Una dama noble hi ha al cel, la Mare de Déu.
tant d'aquest mal pas on ara t'envie,
que trenca els durs judicis d'allà alt.
Ella cridà, doncs, Llúcia i li digué: Llúcia, la santa màrtir que va perdre els ulls, per la qual Dante sent gran devoció.
El teu fidel té ara necessitat
del teu ajut, i jo te l'encomane.
Llúcia, enemiga dels homes cruels,
va volar, i vingué al lloc on jo seia
a la vora de l'antiga Raquel. Raquel. A l'Antic Testament, esposa de Jacob, representa la contemplació passiva. Beatriu és la contemplació activa.
Digué: ―Beatriu, alabança de Déu,
per què no ajudes qui t'estima tant
que, per tu, eixia del rengle vulgar?
És que no sents la pena del seu plany ?,
és que no veus com l'ataca la mort
a la vora d'un riu més fort que el mar?
Al món no hi ha hagut mai ningú tan ràpid,
buscant el propi bé o fugint del dany,
com jo, quan escoltí aquestes paraules,
i vaig baixar del meu escó del cel
confiada en el teu parlar honest
que t'honora a tu i als que l'escolten."
En acabar de dir-me tot això,
em mirà amb ulls llagrimejants, lluents
que em varen fer venir ací amb més pressa.
I, com ella ho volgué, he vingut a tu:
t'he llevat de davant aquella fera
que et barrà el pas més curt de la muntanya.
Què et passa, doncs? per què, per què t'atures?,
per què aculls en el cor la covardia?,
per què no tens coratge i llibertat,
quan tres dames tan altes, beneïdes,
tenen cura de tu en la cort del cel
i el que jo dic et promet tant de bé?
Com les floretes que el gel de la nit
inclina i tanca, i quan el sol les besa
es drecen ben obertes en la tija,
així va fer el meu valor cansat,
i vaig sentir al pit tant de coratge
que li vaig dir, veient-me alliberat:
"Quina pietat té la que em va socórrer!,
i tu, que generós ets obeint
tan prompte les paraules que t'ha dit!
Tu m'has posat al cor tan gran desig
de seguir-te, amb les paraules teues,
que he tornat ja al meu primer propòsit.
Anem, que, els dos, un sol voler tenim:
tu ets el meu guia, el meu senyor, i el mestre."
Vaig dir això; i quan es posà en camí
vaig entrar en la senda aspra i silvestre.

...................................................................................................................................................................

CANT III

Ací és on realment comença el descens al món de les tenebres. Els dos viatgers es troben davant de les portes de l'infern, que imaginem de pedra, damunt de les quals estan gravats aquells versos lapidaris i universalment coneguts. Tan "lapidaris", que moltes edicions els presenten en majúscules. Ací és, també, on el traductor es troba, inevitablement, amb l'opció de respectar-ne l'aire solemne, mantenint la màxima proximitat a l'original, o buscar una via més planera: que és millor, per tant, conservar "per mi es va a la ciutat dolent", etc., o buscar altres fórmules com "per mi anireu", "ciutat sofrent", "ciutat del turment", i així amb els altres versos? En aquest punt, qualsevol elecció té el seu risc. Passada la porta, Dante troba en primer lloc una mena de preinfern destinat al qui –per indecisió, indolència o pusil·lanimitat– no han estat mereixedors ni d'infàmia ni d'honor, ni d'autèntic turment infernal ni de la glòria del cel. Aquests, precisament per pagar la culpa d'indecisió, de no voler seguir cap partit, es veuen obligats a seguir eternament una absurda bandera, esperonats a córrer per moscardes i vespes. A Dante li resulten especialment menyspreables. A continuació arriben a la verdadera frontera de l'infern, a la ribera de l'Aqueront on s'acumulen les ànimes condemnades esperant la barca que els passarà a l'altre costat. Però el poeta sap que aquesta no és la barca que ell té destinada. Cau adormit, fulminat, abans de trobar-se, miraculosament, a l'altra banda.

"Per mi entrareu a la ciutat sofrent,
per mi entrareu cap a l’etern dolor,
per mi entrareu amb la perduda gent.
La justícia mogué el meu constructor:
em varen fer la divina potència,
l'alta saviesa i el primer amor.
Abans de mi no va ser creat res
que no fóra tan etern com sóc jo:
deixeu tota esperança, els que hi entreu."
Tots aquests mots, en un color obscur,
els vaig veure escrits dalt d'una porta;
i vaig dir: "Mestre, quin sentit tan dur!"
I ell em digué, seguint-me el pensament:
"Ací és on cal que deixes tots els dubtes,
ací hauràs de matar la covardia.
Hem arribat al lloc on jo t'he dit
que trobaràs tanta gent turmentada
que ha perdut ja el bé de la raó."
I havent posat la seua mà en la meua,
amb cara alegre, que em reconfortà,
em féu entrar en els espais secrets.
Allí eren tot sospirs, i plors i clams
ressonant per un aire sense estrelles:
al principi, sentint-los, vaig plorar.
Llengües diverses i parlars horribles,
paraules de dolor, accents de ràbia,
veus altes, ronques i soroll de mans
formaven un tumult, giravoltant
sempre, en una aire sense llum ni temps,
com l'arena quan s'arrombolla el vent.
I jo, amb el cap tot confús per l'horror,
vaig dir-li: "Mestre, què és això que sent?,
qui són aquests tan vençuts pel dolor?"
I ell a mi: "Aquest aspecte miserable
tenen les tristes ànimes d'aquells
que sense honor ni infàmia varen viure.
Es barregen al penós cor dels àngels
que no van ser ni rebels ni fidels
a Déu, pensant només en ells mateixos.
El cel no els vol, per no perdre bellesa,
ni els accepten en el profund infern,
perquè els reus no se'n puguen gloriejar."
I jo dic: "Mestre, com pot ser tan greu
allò que els fa lamentar-se tan fort?"
Em va respondre: "T'ho diré breument:
no tenen l'esperança de la mort,
i la seua vida és tan cega i baixa
que els fa enveja qualsevol altra sort.
Al món no van deixar ni nom ni fama:
la justícia els menysprea, i la pietat;
però no parlem d'ells, mira'ls i passa."
I jo, mirant, vaig veure un estendard
que, voleiant, corria tan veloç
que semblava impossible d'aturar;
i darrere venia tal munió
de gent, que jo no hauria cregut mai
que la mort hagués fet tan gran destrossa.
Després que en vaig reconèixer alguns,
mirant vaig distingir l'ombra d'aquell
que féu, per covardia, el gran refús. El papa Celestí V, que va renunciar a la tiara per pressions del cardenal que acabaria succeint-lo amb el nom de Bonifaci VIII. També podria al·ludir a Ponç Pilat.
Vaig comprendre tot d'una, i amb certesa,
que aquesta era la tropa dels roïns,
que ni els vol Déu ni els enemics de Déu.
Aquests desgraciats, que no han viscut,
anaven nus i sempre agullonats
per tàvecs i per vespes que els seguien.
Els ratllaven la cara amb fils de sang
que, barrejada amb llàgrimes, els queia
als peus, on la xuplaven cucs immunds.
I, mirant una mica més enllà,
vaig veure gent pels marges d'un gran riu;
i llavors li vaig dir: "Mestre, permet
que sàpiga qui són, i quina llei
fa que semblen tan àvids de passar
com els veig jo, en aquesta escassa llum.
I ell a mi: "Ho veuràs tot ben clar
quan haurem detingut els nostres passos
en la trista riba d'Aqueront." Aqueront, el primer dels rius i estanys de l'infern. Després vénen l'Estix o Estigi i el Flegetont. El vell Caront de cabells blancs de la mitologia clàssica apareix ací descrit gairebé com un dimoni.
Llavors, amb ulls baixos i vergonyosos
tement que el desplauria si parlava,
fins arribar al riu no vaig dir res.
I heus ací que, en una nau, s'acostava
un vell, tot blanc de pèl canós i antic,
cridant: "Ai de vosaltres, males ànimes!
No espereu arribar a veure el cel:
jo vinc ací a dur-vos a l'altra riba,
a la tenebra eterna, al foc i al gel.
I tu que ets aquí, ànima vivent,
no t'acostes a aquests, que són tots morts."
I quan va veure que no me n'anava,
digué: "Per altre pas, per altres ports,
arribaràs a la platja, no ací:
a tu et durà un vaixell més lleuger."
I el guia diu: "Caront, no passes pena:
així ho volen allà dalt, on es pot
allò que es vol, i no preguntes més."
S'aquietaren, doncs, les llanoses galtes
del barquer d'aquell lívid aiguamoll,
que duia entorn dels ulls rodes de flames.
I els esperits, cansats i muts, mudaren
de color i van fer cruixir les dents
quan sentiren aquests mots tan cruels:
blasfemant Déu, els seus pares, l'espècie
humana, el lloc, el temps i la llavor
del seu llinatge i del seu naixement.
Després es van amuntegar tots junts,
plorant més fort, en la dura ribera
que espera els homes que no temen Déu.
Caront, com un dimoni amb ulls de brasa,
els fa senyals, els va replegant tots,
i als que es retarden els pega amb el rem.
Com les fulles que a la tardor s'envolen
una darrere l'altra, fins que l'arbre
ja veu per terra les pròpies despulles,
igual fan ells, mala llavor d'Adam,
que un a un es llancen a la vora
com els ocells quan els crida un reclam.
Així se'n van, lliscant per l'aigua grisa,
i abans que baixen a l'altre costat
en aquest ja es forma una nova colla.
"Fill meu", va dir el mestre amablement,
"tots els que moren en la ira de Déu
vénen ací, de qualsevol país;
i estan ansiosos de passar el riu:
la justícia divina els esperona
tant, que el temor es transforma en desig.
Mai passa per ací una ànima bona;
per això, si Caront es plany de tu,
ara ja pots comprendre què vol dir."
En havent dit això, la plana fosca
va tremolar tan fort que, de l'espant,
quan ho recorde em banye de suor.
La terra llagrimosa mogué un vent,
llampeguejà una llum roja com un foc
que em deixà estamordit, inconscient;
i el son em va fer caure com un soc.

...................................................................................................................................................................

CANT IV

Continuant amb els efectes prodigiosos inicials, un tro desperta el poeta, que es posa dret, mira al seu voltant, i es troba a la vora del primer cercle de l'abisme. Tenint en compte la forma de l'infern, l'entrada es fa per la part superior, i cal anar baixant cercle a cercle o replà a replà. Al principi de tot, els viatgers trobaran l'espai on habiten els qui no són condemnats a cap turment, perquè no són personalment culpables. Simplement, no són batejats (per ser anteriors a la vinguda de Crist, o per no haver rebut l'aigua baptismal), i per tant no poden pujar a la glòria: la seua eternitat és plena de sospirs de pena, i del desig de Déu sense esperança de beatitud. Aquest espai són els llimbs –que ací figuren ja dins del món inferior, no entre el cel i l'infern–, tal com els defineix la teologia medieval. Entre la immensa multitud dels seus habitants, Dante recorda en primer lloc un grup de poetes clàssics que l'acolliran en la seua companyia (un signe més de l'alt concepte que l'autor de la Commedia tenia de si mateix!), i amb els quals parlarà de coses que no pot comunicar als lectors. A continuació, dins el “castell” (v. 106) dels herois i dels savis, trobarem diversos grups de personatges estimats o admirats pel nostre poeta: en primer lloc, els representants de la grandesa de Roma, herois mítics o poètics i figures històriques, entre les quals les quatre romanes exemplars. La presència de Saladí, vencedor de cristians a Terra Santa, és considerada un signe de la “tolerància” de Dante, igual com l'aparició de dos filòsofs àrabs.

El son profund, dins del cap, me'l trencà
l'esclat d'un tro, i jo em vaig redreçar
com qui es desperta violentament;
amb els ulls reposats, els vaig girar
al meu voltant, ja dret, mirant atent
per saber en quin lloc havia anat.
En veritat, em trobava a la vora
de la vall dolorosa, de l'abisme
on ressonen com trons planys infinits.
Era fosca i profunda nuvolosa,
tan negra que, clavant la vista al fons,
no hi distingia ni una sola cosa.
"Ara baixem cap al món sense llum",
digué el poeta, pàl·lid com un mort.
"Jo hi aniré el primer , i tu el segon."
I jo que m'adoní del seu color,
vaig dir: "Com he de vindre si t'espantes
tu, que en el dubte em dónes confiança?"
I ell a mi: "La gran pena que sent
pels d'aquí baix, em dibuixa en la cara
la pietat que tu prens per temor.
Ens empeny un camí molt llarg, anem!"
Així passà davant, i em féu entrar
al primer cercle que envolta l'abisme.
Allà, segons el que vaig escoltar,
no hi havia mai plors sinó sospirs,
amb els quals tremolava l'aire etern;
la causa n'era el dolor sense turment
de tota aquella multitud tan gran,
feta de dones, d'homes i d'infants.
El bon mestre em digué: "Tu no preguntes
qui són aquestes ànimes que veus?
Abans d'anar més lluny, has de saber
que no pecaren; i, si van fer mèrits,
no és prou, perquè no tenen el baptisme
que és la porta de la fe en què tu creus:
com que van viure abans del cristianisme,
ells no adoraren Déu degudament;
i jo mateix també sóc un d'aquests.
Per tal mancança, i no per altra culpa,
ens hem perdut, i sols patim la pena
de viure en el desig, sense esperança."
Sentint-lo, el cor se'm va omplir de dolor
quan vaig comprendre que hi havia gent
de gran valor flotant en aquells llimbs.
"Digues-me, mestre meu, digues, senyor",
vaig començar, volent estar segur
d'aquella fe que venç tots els errors:
"ha eixit algú d'ací, o pels seus mèrits
o pels d'un altre, per pujar al cel?"
I ell, que va entendre el meu parlar velat,
digué: "Jo era nou en aquest estat,
quan vingué un personatge poderós,
coronat, amb un signe de victòria.
Tragué d'ací l'ombra del primer pare,
la del seu fill Abel, la de Noè,
la de Moisès, que legislà obedient,
el patriarca Abraham i el rei David,
Israel amb el pare i amb els fills
i amb ell Raquel, per qui treballà tant,
i molt altres, que se'ls va endur al cel.
Vull que també sàpigues que, abans d'ells,
cap esperit humà s'havia salvat."
No afluixàrem el pas mentre parlava,
i continuàvem travessant el bosc:
vull dir el bosc espès dels esperits.
Encara no ens havíem allunyat
molt del meu son, quan vaig veure una llum
que feia mitja esfera en la tenebra.
N'érem encara una miqueta lluny,
però en part ja podia distingir
que la gent d'aquell lloc era honorable.
"Tu, que ets honor de la ciència i de l'art,
qui són aquests d'ací, tan honorats
que el seu destí els aparta dels altres?"
I ell a mi: "El gran renom que tenen,
i que allà en el teu món encara sona,
fa que el cel els atorgue aquest favor."
En aquell punt, vaig escoltar una veu:
"Reteu honor a l'altíssim poeta:
torna l'ombra que se n'havia anat."
Quan la veu es quedà callada i quieta,
se'ns acostaven ja quatre grans ombres:
no feien cara trista ni contenta.
El meu bon mestre començà dient:
"Mira bé aquell amb l'espasa en la mà,
que va davant dels tres igual que un rei:
ell és Homer, poeta sobirà;
l'altre que ve, és Horaci el satíric,
després Ovidi, i el darrer Lucà.
Com que tots ells comparteixen amb mi
el mateix títol que digué la veu,
em fan honor, i en això fan molt bé."
Així vaig veure reunit el cercle
d'aquell senyor del cant més alt, que vola
com l'àguila, molt per damunt dels altres.
Havent parlat ells entre ells un moment,
van mirar cap a mi, i em saludaren,
i somrigué, content, el mestre meu.
I encara em feren un honor més gran:
em van prendre en la seua companyia,
i jo vaig ser el sisè entre aquells savis.
Així vam passejar fins a la llum,
parlant de coses que ací es bo callar
mentre que allí era bonic parlar-ne.
Vam arribar al peu d'un castell noble,
set voltes rodejat d'altes muralles,
i el defensava un vall com un riuet. El castell pot ser al·legoria de la saviesa o ciència humana, o de la noblesa de la virtut. Les set muralles serien les set arts liberals de l'estudi medieval, o bé les set virtuts.
El vam passar com si fos terra dura,
vaig entrar amb els savis per set portes,
i arribàrem a un prat de verdor fresca.
Hi havia gent amb els ulls lents i greus
i amb un aire de gran autoritat:
parlaven en veu baixa, a poc a poc.
Ens situàrem, doncs, en un costat,
en lloc obert i elevat, lluminós,
des d'on podíem veure'ls tots molt bé.
Allí davant, en el verd esmaltat,
m'aparegueren esperits insignes,
que m'exalten encara en el record.
Vaig veure Electra, amb molts dels seus companys,
entre els quals coneguí Hèctor i Eneas,
i Cèsar, amb ulls d'esparver, armat.
Veia Camil·la i Pentesilea;
i a l'altra part, vaig veure el rei Llatí
assegut amb Lavínia, filla seua.
Vaig veure Brutus que expulsà Tarquini,
Lucrècia, Júlia, Màrcia, Cornèlia;
i sol, i a part, vaig veure Saladí.
Després, alçant una miqueta els ulls,
vaig veure el mestre de tot el saber, [Aristòtil]
que seia amb la família dels filòsofs.
Tots el miren, i tots li fan honor:
vaig veure allí Sòcrates i Plató,
que són al seu costat, més prop que els altres;
Demòcrit, que ho sotmet tot a l'atzar,
Diògenes, i Tales i Anaxàgores,
Empèdocles, Heràclit i Zenó;
vaig veure el gran estudiós de plantes:
Dioscòrides, dic; vaig veure Orfeu,
Tul·li i Linus i Sèneca, filòsof moral;
el geòmetra Euclides, Ptolemeu,
Hipòcrates, Galè, i també Avicenna
i Averrois, el gran comentador.
No puc parlar ací de tots els noms,
perquè el meu tema és tan llarg que m'empeny
endavant, i sovint salte alguns fets.
La reunió dels sis es quedà en dos:
el guia meu, per altre camí em porta,
lluny de la calma, en l'aire tremolós.
I vinc a un lloc on tota llum és morta.

literatura universal

dimecres, 22 de novembre del 2017

LES DONES TAMBÉ EREN TROBADORES: LES TROBAIRITZ

UN ALTRE AMOR IMPOSSIBLE: LANCELOT I GINEBRA

dimecres, 15 de novembre del 2017

LA DIVINA COMÈDIA. Dante Alighieri.

CANT I

LA METAMORFOSI