Les flors del mal X

L'ENEMIC
La meva joventut va ser només una tempesta fosca
travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;
la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,
que el meu jardí és desert de fruits assaonats.

Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees
i em cal utilitzar la pala i el rasclet
per esplanar de nou les terres inundades
on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.

Qui sap si les flors noves que somnio
veuran en aquest sòl, rentat com una platja,
el místic aliment que els donarà puixança.

—Dolor, dolor! Devora el Temps la vida
i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor

creix i es fa fort amb la sang que s'hi escapa.


COMENTARI
Baudelaire reflexiona en aquest poema sobre el pas inexorable del temps. El poeta tracta d'entrar en una nova fase de la seua vida, perquè ja han passat les “tempestes” i vol esforçar-se per reparar les seues ruïnes. Aquestos versos expressen que el temps és un amic invisible que ens destrueix i que ens anuncia un final angoixós (es fa fort amb la sang que s'hi escapa).

El temps es pot veure des de dos perspectives ben diferenciades. Podem veure'l com un enemic i pensar que algun dia s'esgotarà i viure amb eixa angoixa sempre a la ment. O bé podem veure'l com un regal únic que s'ha d'aprofitar fins el dia que arrive la nostra hora.