L'ALBATROS

·II·

Sovint, per divertir-se, les tripulacions 
capturen els albatros, ocells grans de l'oceà, 
que, companys indolents, segueixen el viatge 
del vaixell que s'esmuny sobre severs abismes. 

Un cop els han deixat jaient damunt la fusta, 
els prínceps de l'atzur, maldestres i porucs, 
arrosseguen feixucs les seves ales blanques 
per sobre la coberta, com si es tractés de rems. 

Viatger que volava... ara maldestre i indolent! 
Tan bell fa poc... ara ridícul, repugnant! 
Un li remena el bec amb una pipa curta, 
l'altre es fa el coix i imita l'esguerrat! 

El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols 
que coneix la tempesta i es mofa de l'arquer; 
exiliat per terra, enmig de les xiulades, 
les ales de gegant no el deixen caminar.

COMENTARI

Els albatros eren ocells grans que habitaven per l'oceà, i les tripulacions per a divertir-se els caçaven amb les xarxes del peixos. Una estona estaven a les xarxes, tenien les ales tan grans que s'enganxaven amb les potes, i després els soltaven pa que caminaren per la fusta del vaixell, i ho feien de tal manera que se'nreien d'ells.

A UNA DONA QUE PASSA

·XCIII·

• Mesureu-ne les síl·labes. De quin tipus de vers es tracta? Una pista: hi ha hemistiquis.

Aquest poema és un sonet. Els seus versos són alexandrins. Una cesura separa les dotze síl·labes en dos hemistiquis, cadascú format per sis síl·labes.

• Tema.

L'enamorament fugaç de l'autor al veure una jove que passa pel carrer i sap que mai més la veurà.

• Quines imatges poètiques hi destacaríeu?

1. Descripció detallada de la dona que passa, qui atrau la mirada de Baudelaire, el nostre autor: Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:/prima, alta, de dol, dolor majestuosa,/una dona passà, amb la mà fastuosa/gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,/àgil i noble, amb actitud d'estàtua.
2. Antítesi: àgil i noble, amb actitud d'estàtua.
3. Interrogació retòrica: ¿no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?
4. Al·literació: En altre lloc, molt lluny d'aquí,
5. Paral·lelisme: Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,
6. Exclamació retòrica: O potser mai!/Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,/tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!

• Comenteu alguns trets de la poesia baudelaireana presents en aquest poema.

Figures retòriques i descripcions detallades que fan referència a olors, llocs, etc.

MARIA RICO HERRADA: ''VISQUEU''

Charles Baudelaire:"Embriagueu-vos"

Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l'única qüestió. Per no sentir l'horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.
Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però embriagueu-vos.
I si a vegades, sobre els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l'embriaguesa, pregunteu al vent, a l'ona, a l'estel, a l'ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l'ona, l'estel, l'ocell, el rellotge, us contestaran: "És l'hora d'embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga!".

Maria Rico Herrada: "Visqueu"

Cal estar sempre viu. Això és tot: és l'única qüestió. Per no sentir l'horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que visqueu sense treva.
Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però visqueu.
I si a vegades, sobre els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda la vida, pregunteu al vent, a l'ona, a l'estel, a l'ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l'ona, l'estel, l'ocell, el rellotge, us contestaran: "És l'hora de viure! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, visqueu incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga!".

AL LECTOR

• A nosaltres, lectors, què vol dir-nos Baudelaire?

Baudelaire ens parla en aquest fragment sobre els pecats humans i les raons per les quals hi arribem a cometre'ls. Des del punt de vista de l'autor, l'home no és bo per naturalesa, sinó que a soles tracta de parèixer-ho. També diu que Satan ens porta al pecat i ho exemplifica amb animals que el representen. Cap al final ens confessa que el pitjor pecat és l'avorriment i que per això ell l'evita en la seua obra. I, finalment, connecta amb el lector i tracta d'anar amb ell contra aquest avorriment del que hi parla.

CURIOSITATS 5.0

• Segurament coneixes aquest quadre. Comenta amb quin moviment el podem relacionar.

L'autor d'aquest quadre, que s'anomena Les senyoretes d'Avignon, és Pablo Picasso. És una obra cubista, que pertany a un moviment artístic de què Picasso va ser el màxim representant. Trenca completament amb el realisme.

• Busca alguna altra pintura famosa relacionada amb el període que estem estudiant.

Pablo Picasso va pintar aquest quadre al seu retorn d'Espanya a finals de l'any 1934, després d'haver observat al sud de França la lluita dels bous amb els cavalls dels picadors. Aquesta obra representa el bou atacant al cavall que es regira des del terra, mentre unes dones observen des de les grades.

• Localitzes en el quadre el teu -a partir d'ara- poeta preferit?

Si, és Boudelaire. Ell està al cantó de la dreta, assegut i està llegint un llibre. A l'obra també hi apareix la seua amant.

• Aquesta òpera de Puccini és un viatge musical al París més bohemi; però, què és la bohèmia?

La bohèmia és una regió de la República Txeca, encara que també es considerava com un moviment cultural en què els escriptors vivien un altre estil de vida, sense diners ni lloc fix. Els artistes eren creatius, estaven inconformes en la societat i en contra de la burgesia i eren liberals i interessats per l'art i la filosofia.

A més a més, bevien alchool (absenta) per inspirar-se.

• Coneixes L'ocell de foc, d'Ígor Stravinski?

SEGONA PART. Capítol 10.

Assenyaleu algunes formes literàries (estils) de l'estat psicològic de la protagonista en aquest text i de la novel·la en general.

• Personificació: Les faltes d'ortografia s'hi enllaçaven les unes amb les altres.
• Comparació: picotejava afectuós entre les ratlles com una gallina des del darrere de les estaques d'un clos.
• Admiració retòrica: espurnejaven! 
• Repetició: galopant, galopant... 
• Comparació: com unes pilotetes d'or.
• Admiració retòrica/paral·elisme: Quina felicitat en aquell temps!, quina llibertat!, quina esperança!, quina abundor d'il·lusions! Ara, ja no li quedava res!
• Paral·lelisme: en la virginitat, en el matrimoni, en l'amor.
• Hipèrbole: havia anat perdent-ho tot.
• Comparació: al llarg de la seva vida com aquells viatgers que abandonen una porció de la pròpia riquesa a cada hostal que troben pel camí.
• Interrogació retòrica: Doncs què era, enmig de tot, el que la feia ser tan dissortada? On era la catàstrofe extraordinària que l'havia trasbalsada?
• Comparació: I aixecà el cap tot esguardant al seu voltant com si cerqués la causa d'aquell sofriment.

EL BOVARISME

El bovarisme és l'alteració del sentit de la realitat pel qual una persona es considera una altra que no és. Aquest sentiment s'origina en Emma Bovary, la protagonista de Madame Bovary. La dona mostra una insatisfacció crònica produïda pel contrast entre les seves il·lusions i aspiracions amb la realitat. Ella ha llegit moltes novel·les romàntiques i pensa que l'home de la seva vida ha de ser i actuar com els de les novel·les d'amor: valent, romàntic, disposat a donar la vida per ella, etc.

Per això, quan coneix Charles Bovary se n'enamora, perquè pensa que Charles és diferent dels pocs homes que ha conegut i és metge, cosa que pot recordar-li a un d'aquells herois de les seves novel·les. Una altra mostra del seu elevat romanticisme i del fet que no toca gaire de peus a terra es pot trobar quan fa els preparatius per al casament, on demana al seu pare que el casament fos celebrat a mitjanit a la llum de les torxes, tot i que, a la fi, el seu pare s'hi nega. Els primers dies després del casament, Emma i Charles eren, ambdós, relativament feliços, però després, i d'aquí se n'extreu l'anomenat bovarisme, Emma se sent decebuda perquè veu que Charles no és, ni de lluny, un home romàntic com els d'aquells llibres. Aquest sentiment de decepció es veu agreujat pel fet que Charles no s'adona del que li passa a ella. Emma, després, culpa Charles de la seva desil·lusió i decepció, malgrat que aparentment n'és ella l'única culpable. Aquesta situació es va repetint cada cop més, fins al punt que Emma culpa Charles de tot allò dolent que li passa. Més endavant, quan ella i Charles són convidats al castell del marqués d'Andrevilliers, Emma torna a enamorar-se d'un home que li sembla que és com els seus herois: el vell duc de Laverdière. Aquest diu haver estat amant de Maria Antonieta d'Àustria i haver viscut a la cort, és a dir, semblava ser un d'aquells cavallers amb els quals havia somiat Emma i, quan ha de marxar, s'entristeix perquè ha de deixar aquell luxe que la rodejava. És a dir, en aquest capítol, tornem a veure una nova mostra de bovarisme, ja que Emma, una noia de pagès, vol estar en un món que no li toca; torna a tenir unes il·lusions que topen amb la realitat que ella pot aconseguir.