Per això, quan coneix Charles Bovary se n'enamora, perquè pensa que Charles és diferent dels pocs homes que ha conegut i és metge, cosa que pot recordar-li a un d'aquells herois de les seves novel·les. Una altra mostra del seu elevat romanticisme i del fet que no toca gaire de peus a terra es pot trobar quan fa els preparatius per al casament, on demana al seu pare que el casament fos celebrat a mitjanit a la llum de les torxes, tot i que, a la fi, el seu pare s'hi nega. Els primers dies després del casament, Emma i Charles eren, ambdós, relativament feliços, però després, i d'aquí se n'extreu l'anomenat bovarisme, Emma se sent decebuda perquè veu que Charles no és, ni de lluny, un home romàntic com els d'aquells llibres. Aquest sentiment de decepció es veu agreujat pel fet que Charles no s'adona del que li passa a ella. Emma, després, culpa Charles de la seva desil·lusió i decepció, malgrat que aparentment n'és ella l'única culpable. Aquesta situació es va repetint cada cop més, fins al punt que Emma culpa Charles de tot allò dolent que li passa. Més endavant, quan ella i Charles són convidats al castell del marqués d'Andrevilliers, Emma torna a enamorar-se d'un home que li sembla que és com els seus herois: el vell duc de Laverdière. Aquest diu haver estat amant de Maria Antonieta d'Àustria i haver viscut a la cort, és a dir, semblava ser un d'aquells cavallers amb els quals havia somiat Emma i, quan ha de marxar, s'entristeix perquè ha de deixar aquell luxe que la rodejava. És a dir, en aquest capítol, tornem a veure una nova mostra de bovarisme, ja que Emma, una noia de pagès, vol estar en un món que no li toca; torna a tenir unes il·lusions que topen amb la realitat que ella pot aconseguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada